Cloenda del bloc de l'assignatura de reflexió

Prou competent com per a....
Però...el camí continua.

Ja arriba la fi d’aquest període: el primer període de pràctiques, el primer cicle d’Infantil. Vaig a tornar a llegir l’entrada referent a les meves competències inicials, i em vaig sorprendre molt, sobretot amb la següent frase: “També hem preocupa el fet de trobar l’equilibri entre afecte i possibilitat d’autonomia per tal de no interferir de manera negativa en el seu desenvolupament.” Aquesta frase va a ser un dels meus principals eixos de reflexió interna durant la meva estada. Sobretot quan vaig fer la rotació d’aula i veure a una altre mestra amb el seu grup. Per a jo, aquesta mestra pot ser donés massa afectivitat als nens en detriment de la seva autonomia, però...qui sap. Em pareix una mica atrevit jutjar sense saber la trajectòria del propi grup, o sense conèixer a cada infant. El que em queda de segur és que és un aspecte que sempre hauré de tenir molt present en la meva pràctica diària. Donar als infants l’afecte que necessiten, però permetre’ls desenvolupar la seva autonomia. No cal confondre’l amb la sobreprotecció, encara que pot ser fàcil caure amb ella. Per això hem d’estar sempre alerta respecte a la nostra pràctica diària.

Crec que la competència d’aprenentatge autònom la tinc prou assolida, com ja deia a la primera entrada de competències. Respecte a la competència sobre el meu propi procés d’aprenentatge, veig que a vegades és més senzill mirar cap enrere per veure i reflexionar el que hem fet, que fer-ho en el mateix moment, ja que els coneixement propis (o les creences) es fan pròpies amb el temps, quan s’integren. A l’apartat de recollir dubtes i dilemes, pot ser em dugui algunes per etapes més avançades, ja que encara tinc els meus dubtes sobre la diferència entre pla de millora, innovació i bona pràctica, ja que em pareix que pot ser arriben en algun moment a coincidir els tres tipus en una mateixa acció educativa. Llegir les lectures per a tal fi no va acabar de resoldre totes les dubtes meves en aquest aspecte, però, si confio en el meu aprenentatge autònom, algun dia arribaré a manejar millor aquestes semblances i diferències. Ni siquiera la conferència de n’Albert em va ajudar amb aquest propòsit, ja que ell parlava d’innovació, però hi havia bones pràctiques, i fins i tot crec que plans de millora, ja que els duien a terme a llarg termini.

Pel que fa a les competències d’analitzar i reflexionant el funcionament dels centres d’Educació Infantil i la de reflexionar sobre el procés de millora, em vaig adonar que l’any que bé, en el segon període de pràctiques, haurem de fer quasi els mateixos treballs de reflexió sobre els documents de centre i la seva organització, així que suposo que preveuen que no les tenim del tot assolides. O pot ser els agrada que ens assegurem del seu assoliment. Per sort, el centre serà un altre...  Una cosa volia destacar que em va fer aturar-me respecte al que va dir la professora d’aquesta assignatura en un seminari: “QUINA EVIDÈNCIA TENS D’ALLÒ?” Aquesta pregunta em la va fer quan li parlaven del projecte de millora, i, la veritat, em va fer pensar molt, no tan sols per aquell treball, sinó que la vaig extrapolar a la meva vida i també a la meva pràctica professional.

Una de les tasques voluntàries era dir quines preguntes t’han canviat la vida. Doncs bé, aquesta va a ser una d’elles. Vull conservar-la aquí, per anar col·leccionant preguntes que m’impacten i canvien la meva vida, ja que, amb la meva memòria, no puc recordar preguntes anteriors que m’hagin marcat.

Respecte a la competència 4.2, bé, aquesta és just una de les preguntes pràctiques que farem a l’examen, idò, jo crec que sí, però ja veurem...

Per acabar, vull afegir una o dues queixes: L'entrada voluntària de la conferència de na Maite no li he feta ja que, per una banda no disposo del temps per gaudir d'obres d'art durant aquests mesos de pràctiques, treballs, feina, etc. i perquè una mica decebuda em vaig sentir: moltes, moltíssims de les imatges agafades són les mateixes que apareixen al llibre de "El joc simbòlic". Sí admiro que li hagi donat un marc contextual com és la imatge, i espero tenir el focus preparat quan vagi a alguna exposició, per veure si m'inspira alguna cosa relacionada amb l'educació, a més de gaudir-ne de la mateixa. Respecte a la de la conferència de n'Albert, es suposava que no havien de fer res, encara que llavors al fòrum es van dir el contrari. Fer-ho per tercera vegada (una mentre feien la conferència, una altre a classe i, encara més? una altre vegada al bloc? massa...) em pareix una mica repetitiu, poc significatiu, encara que la repetició fixi les coses, de vegades pot tornar baixa la motivació. 

També em pareix que algunes reflexions eren massa tancades i dirigides. Comprenc que a vegades disposar d’una bateria de preguntes et serveixi per aturar-te o adonar-te de certs aspectes, però a vegades s’ha de comprendre que les experiències d’un mateix et demanen anar per altres bandes de reflexió, o que el fet de fer-ho amb una companya pot enriquir els teus punts de vista, ja que pot arribar a ser un debat. Durant la realització de molts del treball que tenim, moments de conversa amb la meva companya de treballs han estat molt més profitosos. Llàstima no haver fet un recull de tots ells. I ara us deixo un petit tros de una d’aquests converses, just durant el període de rotació d’aules:

Z.: “És una llàstima que no veiem altres centres”.  

F.: “Bé, el món comença per un punt”.

I em pregunto.....on acabarà? Té fi?

De moment, això, continuarà.

Fins l’any que bé.

El cas de na Susana

"menjant-se", les relacions humanes són complicades...

Cas: un nen s’apropa a la mestra plorant i dient que un company li a fet mal. La mestra recolza al nen suposadament agredit i després parla amb el suposat agressor per fer que demani perdó una vegada s’ha relaxat. Penso que primer hauria d’assegurar-se del que ha succeït, i parlar amb els dos nens. A vegades, encara que no està ben fet, un nen pega a un altre perquè aquest li ha pegat primer. Llavors els dos haurien de entendre que les coses no es resolen d’aquesta manera, i donar-les estratègies per poder resoldre situacions paregudes en un futur.

La meva companya Zineb ho ha interpretat bastant paregut a jo (a classe ho van fer juntes), m’ha agradat quan diu que no és suficient demanar perdó per arreglar un altercat.

La mestra té la creença de que ha de recolzar al que es queixa, però, per exemple, en situacions d’intervencions d’accidentats múltiples, l’ajuda se sol donar primer al que menys crida, ja que si crida o demana auxili, vol dir que està millor, i pot ser el que no diu res necessita més ajuda, per exemple. Ella va aplicar els seus coneixements teòrics que va aprendre en un curs, però ha de preguntar-se si aquests coneixements són aplicables a totes les situacions i si realment són vàlids.

A les pràctiques vaig viure diverses situacions semblants. Una mestra de l’escoleta del grup de 2-3 era experta en dir al nen “agressor” que li donés un petó al que havia pegat. Clar, ni un ni l’altre volien veure’s. En altres moments, en un altre aula, quan passava alguna situació conflictiva i no t’havies adonat del que havia passat, de vegades preguntaves què havia passat o qui tenia la joguina primer (ara parlo de nens de 0-1) ells a vegades ho sabien molt bé i quan l’adult s’apropava amollaven l’objecte, altres vegades es quedaven mirant i ploraven perquè no podien obtenir el que volien. Havia d’explicar-les que ara estava jugant un altre nen i en acabar podien jugar ells, o passava a oferir-les una altra cosa pot ser atractiva per a ells. Si pegaven, primer se’ls explicava que això no es fa, que no es pega als companys.

Respecte a les primeres setmanes d’estada al centre, i relatiu al bon clima d’aula i resolució de conflictes, m’he adonat que, encara que siguin petits (0-1), és important anar introduint-les normes bàsiques, explicar que no es pega i ser molt firmes al respecte, tot i que no fa falta cridar per que et facin cas, encara que a vegades sí és important la intervenció directa física de separació seguida del recordatori de que això no es fa, perquè a la llarga no caldran els gests i entendran amb les paraules. La teoria ens parla de la importància del diàleg con a eina per resoldre conflictes, però en la pràctica veig que aquest i el tema de conducta és un gran forat que encara em queda per explorar i “dominar” (si és que s’arriba a dominar). Poc a poc crec que hem d'anar orientant als nens per a què ells expressin els que volen o si alguna cosa no les agrada de les conductes dels seus companys, com es veu que fan en alguna de les experiències del article "la interacció i l'ètica dels nens petits", de Hare, Nielsen i Liberg. Crec que és una bona manera de guanyar autonomia, només cal que l'altra part, l'altre nen, respecte els seus desitjos, ja que la llibertat d'un acaba on comença la d'un altre. També hem de comprendre que ells nens fan les coses per alguna raó. Pot ser arribant a l'arrel, els problemes puguin tenir una solució més duradora.

           Els infants saben bé el que fan, de fet, a vegades al sentir la teva veu amollen al company o et miren sorpresos. Comprenen molt més del que ens pensem, no hem d’oblidar això.