El cas de na Susana

"menjant-se", les relacions humanes són complicades...

Cas: un nen s’apropa a la mestra plorant i dient que un company li a fet mal. La mestra recolza al nen suposadament agredit i després parla amb el suposat agressor per fer que demani perdó una vegada s’ha relaxat. Penso que primer hauria d’assegurar-se del que ha succeït, i parlar amb els dos nens. A vegades, encara que no està ben fet, un nen pega a un altre perquè aquest li ha pegat primer. Llavors els dos haurien de entendre que les coses no es resolen d’aquesta manera, i donar-les estratègies per poder resoldre situacions paregudes en un futur.

La meva companya Zineb ho ha interpretat bastant paregut a jo (a classe ho van fer juntes), m’ha agradat quan diu que no és suficient demanar perdó per arreglar un altercat.

La mestra té la creença de que ha de recolzar al que es queixa, però, per exemple, en situacions d’intervencions d’accidentats múltiples, l’ajuda se sol donar primer al que menys crida, ja que si crida o demana auxili, vol dir que està millor, i pot ser el que no diu res necessita més ajuda, per exemple. Ella va aplicar els seus coneixements teòrics que va aprendre en un curs, però ha de preguntar-se si aquests coneixements són aplicables a totes les situacions i si realment són vàlids.

A les pràctiques vaig viure diverses situacions semblants. Una mestra de l’escoleta del grup de 2-3 era experta en dir al nen “agressor” que li donés un petó al que havia pegat. Clar, ni un ni l’altre volien veure’s. En altres moments, en un altre aula, quan passava alguna situació conflictiva i no t’havies adonat del que havia passat, de vegades preguntaves què havia passat o qui tenia la joguina primer (ara parlo de nens de 0-1) ells a vegades ho sabien molt bé i quan l’adult s’apropava amollaven l’objecte, altres vegades es quedaven mirant i ploraven perquè no podien obtenir el que volien. Havia d’explicar-les que ara estava jugant un altre nen i en acabar podien jugar ells, o passava a oferir-les una altra cosa pot ser atractiva per a ells. Si pegaven, primer se’ls explicava que això no es fa, que no es pega als companys.

Respecte a les primeres setmanes d’estada al centre, i relatiu al bon clima d’aula i resolució de conflictes, m’he adonat que, encara que siguin petits (0-1), és important anar introduint-les normes bàsiques, explicar que no es pega i ser molt firmes al respecte, tot i que no fa falta cridar per que et facin cas, encara que a vegades sí és important la intervenció directa física de separació seguida del recordatori de que això no es fa, perquè a la llarga no caldran els gests i entendran amb les paraules. La teoria ens parla de la importància del diàleg con a eina per resoldre conflictes, però en la pràctica veig que aquest i el tema de conducta és un gran forat que encara em queda per explorar i “dominar” (si és que s’arriba a dominar). Poc a poc crec que hem d'anar orientant als nens per a què ells expressin els que volen o si alguna cosa no les agrada de les conductes dels seus companys, com es veu que fan en alguna de les experiències del article "la interacció i l'ètica dels nens petits", de Hare, Nielsen i Liberg. Crec que és una bona manera de guanyar autonomia, només cal que l'altra part, l'altre nen, respecte els seus desitjos, ja que la llibertat d'un acaba on comença la d'un altre. També hem de comprendre que ells nens fan les coses per alguna raó. Pot ser arribant a l'arrel, els problemes puguin tenir una solució més duradora.

           Els infants saben bé el que fan, de fet, a vegades al sentir la teva veu amollen al company o et miren sorpresos. Comprenen molt més del que ens pensem, no hem d’oblidar això.