 |
| Cestellò dels tressors, els dijous (com a mínim) |
Ja ho he esmentat alguna vegada, no
sé ja en quin treball ni de quina assignatura, però, he tingut la sort de viure
i veure com s’establien diverses rutines, és més, de com s’unificaven, ja que
al principi, cada infant tenia un ritme diferent al de els seus companys, i poc
a poc l’han anat unificant (encara que hi ha dies que hem de canviar el ritme,
ja que ells ens ho canvien). Més o manco els dies s’estableixen de manera
similar: entrada, jugar mentre arriben tots, fer el bon dia, esmorzar, canvi de
bolquers, dormir, estona de joc (ja sigui proposta, psicomotricitat, cistella dels
tresors, etc.), canvi de bolquer, assemblea i acomiadament.
Els nens canvien constantment,
evolucionen, es desenvolupen, aprenen. Si s’observa el seu joc, es pot veure
com aquest va variant. Al centre, en la PGA i en el PEC s’estableix la
programació general de les activitats, consensuat per tot l’equip docent al
principi de curs, i la manera en que s’avaluarà, que per una banda ve donada
per l’empresa que gestiona l’escola, però per l’altra, com l’equip docent no
està del tot conforme amb aquesta, ja que no contempla el procés, fan la seva. Les
reunions setmanals que duen a terme els ajuda en aquests processos. També fan
servir l’observació per anar orientant i reestructurant, si cal, la programació
pre-establerta o la manera de plantejar les activitats. L’avaluació es fa
mitjançant l’observació dels nens tant en els moments de joc lliure com durant
les propostes o dins els hàbits i rutines que es fan en el dia a dia. En el meu
cas, la fan les dues mestres del nivell 0-1, ja que es ajunten en moltes
activitats i propostes.
Els horaris i les aules s’organitzen
al principi de curs, encara que a vegades es fan variacions dins aquest horari,
segons necessitats i previ consens de l’equip educatiu, en les reunions
setmanals que fan els dimecres a la tarda. Aquestes reunions estan regulades
per la directora. Pensant en la resta del món, suposo que aquests aspectes
varien, per exemple, en el cas d’escoletes privades, crec que tot depèn de la
propietària.
Respecte als infants, ja sabem que
aprenen, d’entre altres, per imitació. En veure el que fa un infant, pot ser
repeteixi l’acció o la faci afegint o variant alguna cosa. Els moments més
entranyables que hi havia en aquest respecte, i dels quals no tots els nens
gaudien, eren els moment de entrada o sortida i els de menjador, ja que
s’adjuntaven nens de totes les edats. Recordo els moments de rentar mans
després de menjar, on els grans servien d’exemple als petits per a pujar-se les
mànigues, per exemple.
Un altre aspecte que he pogut
observar en les pràctiques és com els nens actuen i es relacionen amb la seva
persona de referència al centre, la seva tutora, la mestre. A la fi he de dir
que també em prenien per la seva persona de referència. Ja des de tan petits
poden establir aquesta diferenciació. Quan entra un desconegut a l’aula saben
que no és de la classe, quan estan en sortides, per exemple, i entrava a l’aula
la tutora o jo, sabien que érem del seu “grup”. També saben que és la persona a
la que li poden “demanar” o “explicar” les coses. Son nens que no parlen
encara, però que ja s’expressen, amb una mirada, amb un gest, etc. Quan es
queixen, et miren i fan com que ploren, per exemple, per demanar-te alguna
cosa. Clar, en aquest cas els hi has de dir que no fa falta plorar per demanar allò
o això altre. Altres vegades van cap on estàs tu, et donen una abraçada i,
alguns tornen a anar a jugar, rient, i altres cerquen un lloc al teu costat per
estar una estona tot plegats. També, quan algú els lleva alguna joguina, miren
a l’adult per a que resolgui aquesta situació. A la llarga, suposo que aquestes
intervencions han de anar dirigides a que l'infant aprengui a dialogar per a
resoldre les seves conflictes, però això ho deixem per a anys més endavant.
Mentre, amb explicar-les que aqueixa joguina la tenia un altre nen primer, que
pot agafar una altra, i, si són una mica més majors, que quan aquell nen deixi
de jugar amb ella la por agafar ell, crec que hi ha prou; petites normes de
convivència i respecte dels companys. La veritat és que en aquest respecte trobo a faltar molta formació dins els estudis, diguem i espero que ho pugui aprendre en el meu recorregut al llarg de la meva pràctica docent o a la vida (o l'any que ve). (2.4)
Respecte a les famílies, el centre
intenta que participen al màxim. El centre disposa d’una AMIPA que també dóna veu
als pares i ajuda al centre. A més, es disposa d’un espai, els dijous
ensucrats, per a que participen les famílies activament amb els infants. No hem
d’oblidar els moments quotidians d’entrada i sortida on conversen amb els
tutors sobre els seus petits. També fan unes sis reunions per nivell per a
tractar temes que preocupen als pares, i el rol que he pogut comprovar que
assolien les mestres no era d’experts en la matèria, sí una mica de dinamitzador
de les reunions.
Continuant amb aquesta intervenció
amb les famílies, el pla d’acollida contempla no sols l’acollida del nen, sinó de
la seva família per a concretar i compartir l’acció educativa i complir una
sèrie d’objectius. És un document curt que consta de dues fulles, curt però
concret, i a la vegada necessari per donar unitat a les actuacions i identitat
al centre. L’escola du a terme les següents actuacions referent a aquest pla:
entrevista inicial, reunió on s’explica que fan a l’escola i perquè mitjançant
un plafó, posar una foto del nen en els seus espais (canviador-armari, penjador
de fora i el caseller) i convidar a les famílies en la participació de tallers,
etc. (com ja he esmentat abans). En la meva estada, he pogut observar que sí es duen a terme aquestes actuacions recollides en aquest document, de fet, vaig assistir a algunes de les reunions amb les famílies. (3.3)
Respecte als mestres, no existeix un
pla d’acollida com a tal, però estan els documents de centre on s’inclouen
aspectes referents a la manera d’actuar, així com al entrar, no se’ls assigna
una classe amb tutoria, sinó que fan de “més 1” per veure com es treballa en el
centre.
Pensant i analitzant el temps en la nostra
escoleta, a la meva companya de pràctiques i a mi (per la qual cosa aquest
apartat l’hem fet de manera conjunta), ens va cridar l’atenció que el moment
d’entrada anava seguit d’un joc lliure fins que arribin tots els infants. És a
dir, que no era qüestió de arribar i asseure’s a esperar a que arriben la resta
de companys. Però, és clar, és cert que “un temps que s’inicia amb
l’acollida, el retrobament del grup. Una entrada flexible ens fa organitzar un
espai on es fa el ritual sense llargues esperes” (Cols, Sargatal i
Fernandez Quiles, 2012, pàg. 21). Al mateix temps permet que tots els
infants estiguin presents en l’assemblea i per tant enriquir-se del moment, com
per exemple amb les converses interessant que es duen a terme. (4.1)
Altre aspecte en referència al temps que
també ens ha cridat l’atenció és el menjador. Allí tot és molt ràpid. El nen
arriba, s’ha de menjar dos plats, les postres, beure aigua i cap a classe. Tot és
molt accelerat i els infants lents sempre reben males expressions de les
mestres en el sentit de “has de menjar més ràpid”. És veritat que tenen el
temps limitat per al menjador però “el temps i els ritmes de la naturalesa són
pausats, cada procés necessita el temps necessari i les condicions adequades. De
la mateixa manera, els processos educatius requereixen un temps i unes
condicions pròpies” (Cols, Sargatal i Fernandez Quiles, 2012, pàg. 19). (2.2, 3.1)
A més, com defensa Morgandi (2012), “els
ritmes d’adormir-se, de son i de despertar-se s’haurien de calibrar el màxim
possible sobre les exigències individuals” (Morgandi, 2012, pàg. 14). Com ja he mencionat al començament d'aquesta entrada, al
principi de l’estada a l’aula de nadons vam veure que era així, però poc a poc,
aquesta individualització dels ritmes veiem que es van unificant en funció
de la creació de les diverses rutines, encara que sí hem vist que es respecta
algunes “sortides” d’aquesta rutina, si el infant el necessita. (1.2)
El fet d’unificar a tots per igual i dur
un ritme a vegades accelerat, pot ser una mica influència d’aquesta cultura
capitalista que ens envolta i en la que vivim. La pregunta és: com podem crear
alguna resistència a aquesta temporalitat accelerada? Na Mia Couto ens dóna,
d’entre altres, l’estratègia d’emprar el temps per a compartir: “ensenyar a
valorar i apreciar el temps propi és oferir als infants instruments de
resistència davant el domini del temps capital” (Couto, 2013, pàg 16). Per això
ens insta a vincular la vida quotidiana amb nosaltres, a captar els elements
sensibles de la vida quotidiana i donar-les valor d’aprenentatge. La
meva companya de pràctiques i jo hem arribat a la conclusió que això és una mena de protecció contra el
activisme sense sentit que ompli l’espai del matí sense cap sentit en sí
mateix. Per sort, els nens sempre aprenen, en qualsevol context... (1.4, 4.3)
Bibliografia (1.1)
Cols,
C.; Sargatal, E.; Fernandez Quiles, J. (2012): Els temps i els ritmes de la
naturalesa. Revista Infància 188.
Couto,
M. (2013): La vida quotidiana. Revista Infància, 190.
Morgandi, T. (2012): Les
activitats quotidianes. Revista Infància, 185.
