Què produeix el canvi?

El CANVI

El canvi no és una cosa puntual, és un procés, que duu el seu temps. Però el temps no és l’únic que fa falta.

A una conferència que vam escoltar a classe, la ponent ens explicava la seva experiència laboral i el seu procés de canvi.

Els canvis solen donar por (resistències), però reconèixer-lo és part d’aquest procés. Mercer es va adonar que triava de no aprofundir, ni feia els projectes com tocava perquè tenia por de no ficar tot el que el currículum requereix. Adonar-se d’això va ser una gran passa pel canvi (veure les insatisfaccions), i implica una reflexió. Veus el que no t’agrada, i, conscient de què el canvi és possible (visió), visualitzes això que vols aconseguir, les passes (enfocament pràctic). (Nota: els parèntesis fan referència David Gleicher i la seva fórmulaper al canvi).

Si tenim en compte des d'on parteix el canvi i amb quins suports, podem esbrinar les possibilitat d’èxit.

 

Finestra del canvi organitzacional

Hi ha una frase antiga que vaig escoltar de petita a l’escola: “tot pel poble però sense el poble”. Just aquesta observació va a ser altre passa que va fer na Mercè: havia de canviar això. Havia de saber què volia realment el poble (els nens). Per això és necessari una escolta activa. L’escolta activa no és assentir amb el cap....es fer i captar el que hi a entre línies. Captar el que veritablement es vol comunicar. Hi ho va fer arran de transcriure converses dels nens per captar els seus interessos. Això és una bona evidència per a un canvi efectiu.

He observat que això té molt a veure amb el procés que es du a terme en la investigació científica, i en els projectes de treball (o treball per projectes), que són:

• Fer-se preguntes
• Fer hipòtesis
• Preguntar a gent  experta
• Cercar informació respecte al tema
• Veure què efecte té això en nosaltres...ens crea una inquietud que ens fa por? ens resol un gran dubte?
• Escoltar experiències dels iguals
• Marcar-se uns objectius inicials

Aquestes passes coincideixen bastant en la fórmula pel canvi que ens planteja David Gleicher.

Així que ja sabeu...a reflexionar i a investigar.

Fins una altra!

----------------------------------------------------------------------

(imatge de https://www.flickr.com/photos/anandham/4499539060/sizes/m/in/photostream/)

Psicomotricitat a l'aula 0-1

Just un dia vam fer psico al pati

Les nostres sessions de psicomotricitat no són sessions pròpiament dites. Fem psicomotricitat els dimarts, però de moment es un plantejament diferent. Els mòduls els portem a l’aula i allí exploren més o manco dos estonetes al llarg del matí. Això canviarà al tercer trimestre, que anirem a l’aula d’usos múltiples, on es fa psicomotricitat, però de moment és el que hi ha.

Dic que no és una sessió pròpiament dita ja que no hi a els moments que vàrem estudiar l’any passat en l’assignatura de psicomotricitat: ritual d’entrada, explosió motriu o tombar la torre, joc més tranquil o simbòlic (segons l’edat), representació i moment de sortida (tornada a la calma opcional).

De totes maneres, aquest fet no deix que m’afecti a l’hora de la meva actuació durant aquest temps. La meva intervenció es dóna quan algú necessita suport; si veig que no hi ha “moviment”, per disposar els mòduls de manera atractiva o que impliquin alguna acció-reacció per part dels infants(com fer una petita torre), també comparteixo les seves accions amb una mirada, o unes paraules que narren el que fan els infants. Els cerquen la comunicació visual quan estan fent alguna acció, buscant la teva aprovació, el teu reconeixement, el reconeixement de l’altre. És el que explica Aucouturier, donar un discurs a les seves accions, per que siguin reconegudes.

Explorant l'espai: Gateig amb obstacles.

CREENCES

Massa petits?

Aquesta entrada del mòdul 2 la faré una mica diferent al que ens demanen, ja que just vull reflectir un pensament al respecte que vaig tenir, relacionat amb les creences, però crec que el que se’ns demana queda reflectit en el que vull expressar.

Vull parlar sobre l’autonomia, que a més és un dels objectius a desenvolupar durant aquesta etapa.

Per si algú no ha llegit entrades anteriors, dir que les practiques les estic fent a l’aula de 0-1.

            Imaginar-vos la meua situació: coment amb la gent la classe en la que vaig a començar pràctiques i la resposta majoritària que trobo és del mateix tipus, amb comentaris com aquests: “Uf! T’avorriràs”, “només canviaràs bolquers, els adormiràs i els hi donaràs menjar”, “jo no podria amb tan petits, no fan activitats, és molt avorrit”, etc.

            Per sort, jo no feia molt de cas a aquestes paraules. Pensava: és una bona oportunitat per veure i gaudir del desenvolupament normal a nivell motriu de diversos nens. He de recordar que faig feina com a fisioterapeuta pediàtrica i aquesta experiència enriqueix la meva tasca professional, encara que també aquesta tasca professional m’havia marcat certes creences sobre la capacitat autònoma dels infants, més per baix de les capacitats que tenen en realitat, i això que és una de les coses que cerco desenvolupar...

            De sobte, un dia, en mig de les pràctiques, em ve al cap un record d'altres assignatures: la imatge dels infants, i la nostra actuació en conseqüència. Aquí vull fer un incís, a vegades saps coses que oblides momentàniament, i tornes a recuperar desprès de viure certes experiències, no sempre es pot tenir tot present al cap, però està bé revisar coneixements de tant en tant. Crec que llegir, formar-se, tenir converses amb companys i reflexionar sobre l’experiència són unes bones manera per refrescar coneixements o ampliar-los.

      

Primer en trona, després tot sols a la taula, com les grans.

     I, com es que va venir aquest pensament al meu cap? Arran d’observar a la meua tutora interactuant amb els infants. És una de les coses que més m’agraden d’ella: confia en la capacitat dels nens per fer, encara que té en compte el ritme i les capacitats de cadascú, i va provant fins on poden arribar tot sols. Per exemple, la meitat de la classe va començar a menjar-se la fruiteta, tots sols, assegudets a la taula. Primer va veure si podien agafar alguna cosa de menjar i dur-se-la a la boca, si podien desfer el menjar en la boca, etc. La qüestió és que quan una altre persona entrava a classe en aquells moments, deia: “Oh!, mira’ls. Com fan això si són tan petitons! Els nens de 1-2 més petits hi ha alguns que no ho fan”. També alguns pares dubtaven de la capacitat dels seus fills per fer això, i es sorprenien al rebre la notícia de que ho havien fet i molt bé, que ja podien començar a casa també (alguns sí que ho feien ja...).

            Aquesta experiència no és l’única. Hi a més, com la de començar a introduir-los en recollir (un o dos objectes), o anticipar cançons per que sàpiguen quina rutina toca (“sentatitos” per seure on està el racó d’assemblea per començar a cantar, i hi ha ara mateix quatre de sis que van bastants vegades solets). Totes m’han fet recordar-me que, dins de la seva zona de desenvolupament proper, i confiant en la seva capacitat, hem de deixant-los fer fins on poden, no fer per ells el que ells poden fer sols, no pensar: “pobrets, que petits, no saben”, i fer pe ells. Aquesta creença d’incapacitat i dependència pot ser contraproduent en la seva adquisició de l’autonomia. 

          També record haver-li preguntat al respecte, i la meva tutora em va fer veure clar que una de les advantatges de l'adquisició d'autonomia en aquest respecte era que, quan l'any vinent tingués 12, cinc nous, el fet de que set nens ja fessin aquestes rutines sols, podia fer servir d'exemple (aprenentatge vicari) als altres nens, a més de facilitar-li la feina, ja que ella era una sola i ells serien bastants. Això em va fer pensar...clar, nous alumnes que comencen, tornar a treballar la identitat de grup, del nou grup que s'ha format, i continuar treballant les àrees del currículum, entre elles la que contempla l'autonomia personal, que s'anirà desenvolupant i incrementant. 

          Sempre present...Quina imatge d'infant? No infravalorar-los.

El dia abans de les vacances de Setmana Santa

Avui duc jo la batuta!
Imatge de flicker amb licència cc.

             

          La meva tutora de pràctiques es va agafar un dia de vacances abans del Dijous Sant. Això significava que una de les mestres de suport passaria el dia a classe amb nosaltres. Ella tenia la responsabilitat legal amb els infants i jo tenia la responsabilitat de dur el grup endavant aquell matí.

El matí es va presentar tranquil, vàrem fer el bon dia, els esmorzar i les dormides corresponents, canvi de bolquers. Fins i tot vàrem sortir al pati, amb barrets i crema solar, és clar, i prendre aigua després. Després d'escriure als diaris de cadascú, vàrem fer l'acomiadament de marxar i acompanyar als que es quedaven en sortides o en el menjador.

                Tot va a anar molt bé. He de dir que en contes de set nens, vàrem començar amb cinc i una es va posar malalta. Era molt estrany el comportament d’un nena, i també que no es mengés la fruita. Li vaig tocar el front i vaig notar que estava calenta. Li vaig comentar a la mestra de suport i li vàrem posar el termòmetre: febre. S’ho vàrem comentar a la directora, elles van trucar a la família, i després van venir a recollir-la.

Així va passar el matí, amb quatre ens vàrem manejar bastant bé. Es pot dir que vàrem sobreviure!

:D    

---------



*imatge de flicker, amb licència creative commons.
Disponible en: https://www.flickr.com/photos/ngkkh_studio/6848722

Reorganització d’espais a l’aula: Creació del racó d’assemblea

El nostre racò d'assemblea

Els espais a l’aula s’organitzen segons les necessitats del moment educatiu i evolutiu dels infants. M’agrada veure que aquests espais són flexibles i adaptables.

Estem introduint una nova rutina: el acomiadament. Aquesta es fa en el racó d’assemblea, que el vàrem crear per aquest propòsit, transformant el antic racó de lactància.

Entre les dues vàrem apanyar el racó. Vàrem pensar com distribuir l’espai i els matalassos, quines lletres posar, imprimir-les, retallar-les, plastificar-les, penjar-les; fer fotos als infants amb un fondo igual, neutre (el blau de la paret), imprimir-les, aferrar-les a una cartolina i plastificar-les, penjar-les a la paret (aquesta part de les fotos es va fer càrrec la meua tutora, jo entretenia als nens que no reien per fer-los riure per a la foto).

Va ser una experiència que em va agradar: pensar que estava assistint, presenciant i col·laborant en aquell moment de creació d’un espai a l’aula. Em va fer sentir-me més part del grup.

Proposta de Treball- Rutines - Evolució

Nova rutina: Menjar fruita a la taula asseguts en una cadireta.

Una vegada comprovat que podien menjar fruita, amb consens de les famílies, la majoria fa aquesta passa (alguns encara prenen tan sols biberó).

Pensem quan és el moment, i com: a l’hora dels esmorzar, abans del potito, els cereals o iogurt.

Els primers dies són de prova, hem de estar més damunt encara, i anar explicant-los que el menjar no es tira al terra, animar-los a que l’agafin i mosseguin als que no ho fan (no mengen), i donant-los un feed-back del seu progrés, amb una mirada, un somriure, un petit moviment afirmatiu de cap o unes paraules: “quin campió en Pepito, que es menja el plàtan tot sol!” (per exemple).

En acabar comentem com ha anat, com aconseguir que una nena agafi el plàtan, ja que se’l menja si s’ho poses dins la boca, però encara no se’l porta ella, com coordinar-nos amb na Conce, de neteja, per, en acabar, rentar-ho tot, etc.

L’experiència està sent un èxit. M’agrada molt veure com van menjant-s’ho tot, manipulant el menjar amb les seves manetes i emprant la boqueta amb les poques dents que tenen. Tota una preparació de l’estructura fonadora per a la futura parla i menjars més elaborats o durs.

Un dia em comenta la meva tutora quin serà el pròxim objectiu en aquesta direcció: que ells comencin a acompanyar, amb una cullera per a ells, la toma del iogurt. Estic impacient per veure com ho duen a terme.  

Participar en la dinàmica general del centre: reunions

El lloc de reunions

És cert que moltes de les accions del centre ocorren sense quasi adonar-me. Pot ser el fet de no assistir a totes les reunions que tenen faci perdre el fill dels objectius i propòsits que es tenen respecte al centre.  

                Un dimecres sí que ens vàrem quedar a la reunió d’equip. Una s’encarregava d’apuntar els punts tractats per elaborar l’acta. Es platejaven els temes sobre els que parlar i anaven comentant-los. Aquests temes eren diversos, com per exemple un incident amb una nena, tema menjador i un nen que no menja prou, els horaris i repartició de llocs a les sortides i menjador, temes i marxa del “cafè tertúlia”, etc.

         Va a haver un moment d’una mica de tensió perquè unes plantejaven un problema que existeix i volien una solució (sobre menjador i rotació de torns). Per un moment la resta pensaven que el que volien era una solució concreta (més ajuda, més persones, aprofitant que estàvem les de pràctiques i en dues setmanes començaven les de pràctiques del mòdul. Per l’altra banda, les altres quasi pensaven que no se'ls volia donar solució a la problemàtica. Vaja, que no proposaven només aqueixa opció sinó que volien una solució, qualsevol, però eficaç, ja fos canviar horaris, no fer rotacions en els menjador-sortides, etc. El punt es va quedar una mica obert, així que no sé quina solució agafaren...encara que crec que han aprofitat que les al·lotes de pràctiques del mòdul començaren per que les donessin una mà.

                Pel que fa la resta, va estar bé la reunió. Em va agradar el fet de veure a les mestres parlar entre sí en un ambient formal, encara que l’ambient fos distés. A més a més, em vaig sentir còmoda per participar, preguntar dubtes, fer aportacions amb possibles solucions, etc. Estaven com unes més, a pesar de estar una mica perdudes...