EL MEU PROCÉS D’ACOLLIDA (seminari 1_1)

Els boticaris, sense adults

Quan una arriba a un nou lloc, les sensacions poden ser-hi molt diverses, tant per l’estímul que reps del lloc i la gent on vas, com del teu estat personal en aquell concret moment. Pot ser una mateixa situació la visquis d’una manera o de una altra segons com et trobis. Doncs bé, he de dir que el començament del 2014 ha estat peculiar i al començament de les practiques encara era començament.

Només començar i ja havia de demanar dies per anar al metge, i això ja em pareixia una forma dolenta de començar. A pesar daixò, l’acollida va estar adient. Al principi, la directora pareixia una mica més distant, i bastant rígida, però poc a poc pareix més propera. Pot ser estigués en el seu paper de directora del centre, en actitud protectora respecte al centre.

Respecte a la meva tutora, he de dir que l’acollida va ser molt bona, em va fer sentir com una més, encara que a la vegada em donava confiança i seguretat. És a dir, el primer dia, per exemple, havien de canviar a una nena, i jo li vaig dir que d’aquesta mida no estava acostumada a canviar bolquers i hem va dir: “si vols ho faig jo”. Jo li vaig dir que no feia falta, que algun dia hauria de començar, i que perquè no aquell mateix primer dia. Això ho vaig viure també com un respecte al meu ritme. A poc a poc m’anava explicant les coses de l’aula, els ritmes, etc., però no tot de seguida, sense atabalar-me.

A més, també vaig veure que mostrava empatia amb la meva situació. Per una banda, recordava quan ella va estar de pràctiques, i per l’altra, em va dir que ella també estava aprenent, que era el primer any que era tutora de 0-1, que mai hi havia estat amb nens tan petits, així que allí totes dues contaven el mateix. També hem va anar presentant a les famílies poc a poc, al llarg de la setmana, encara que no el primer dia. Vaig descobrir després que li costen una mica els noms, així que pot ser un dels motius. De qualque manera, això no va fer que hem trobés malament. De fet, hem dóna l’autoritat necessària per fer i des-fer en classe, encara que sempre ho consultem. A més, un dia hem va dir una cosa que hem va fer sentir-me encara més part del grup. Era carnestoltes i estaven disfressats. A l’hora de fer la foto de grup, em va dir que jo també es posés i ens va fer la fot la companya de l’altre nivell.

El que sí que sent, i ho entenc, és que quan entra la directora a parlar amb ella d’assumptes de l’escola o de direcció, a jo no m’inclouen en la conversa, encara que no l’oculten.